Després de tres dies collint ceps, la florida ja donava el tomb. Els ceps petits ja s'havien acabat. No hi havia naixença, mal auguri. Els ceps eren de mida mitjana-gran, començaven a estar corcats i el barret es començava a escaliveiar deixant entreveure la seva carn blanca.
La tarda del dia abans havia estat molt productiva. Amb el meu germà vam collir dues cistelles cadascú de ceps preciosos. Sortien literalment de sota les pedres, ceps guapos com el puny, a ple sol, a més de trenta graus, en un penjat que no havia estat mai.
De vegades va bé anar acompanyat. Gràcies al meu germà vam trobar aquest penjat, que jo, després de vint anys no havia estat capaç de trobar.
Recordo que pujava penjat amunt, poc a poc, amb la cistella plena i sento el meu germà que em crida. Arribo a la seva alçada i m'ensenya una paret de pedra seca de poc més d'un metre d'alçada i uns cinc metres d'amplada. Al peu de la paret hi havia deu o dotze ceps guapos, fins i tot, a mitja paret, d'entremig de les pedres, sortien ceps. Pujem la paret... més que paret, un muro de contenció, perquè el meu germà diu:
- mira, una carbonera.
Un pla enmig del penjat d'uns vint-i-cinc metres cuadrats, net, pelat i ple de ceps en tot el seu perímetre. Aixequem la vista i... a trenta metres un altre carbonera. Només en aquest tros de bosc vam omplir una cistella de ceps, i, a més a més, vam descobrir dues possibles murgoleres. Va ser una tarda molt maca.
