RECORDS

Els bolets són la meva passió. Suposo que ho porto a la sang. El meu pare de petit ja en collia. Sempre explica aquella juguesca que van fer quan tenien tretze o catorze anys amb un home del poble. El meu pare i el seu germa tenien que trobar una cistella de pinetells. El petit problema és que ho havien de fer de nit.Van guanyar cinquanta pessetes.

La passió boletaire va començar als vint anys, on, després de passar una adolescència marevellosa vaig començar a donar molta importància als bolets i el que comporta.

LLevar-me a la matinada de fosc, marxar amb el pare que ja havia preparat els entrepans, conduir durant una, dues o tres hores per arribar a punta de clar al "lloc", on, haviem decidit anar la nit abans, deixant-nos guiar per l'instint i l'experiència de molts anys de grans troballes i grans desenganys.

Tinc 37 anys, el pare se m'ha fet gran, el temps de les grans troballes s'ha acabat però la passió continua viva. He passat una etapa de la vida.

Ara el meu pare ensenya el seu net i jo hi vaig amb la dona, amics i familiars. Al capvespre ens reunim a casa els pares, els triem, comentem la jugada i el pare ens segueix ensenyant.

Fa vint anys costava poc omplir la cistella, ens dedicavem a collir pinetells i rovellons...també colliem la llanega, la llengua bovina, el fredeluc i pocs bolets més. Colliem els bolets prop de casa, no soliem fer més d'una hora de viatge però a base d'anys i desenganys acabavem collint bolets al pais veí i a la comunitat veina

Recordo una vegada, fa uns quinze anys, a mitjans d'octubre que durant quatre dies seguits vam trobar seixanta kilos de pinenques cada dia entre els dos. Ens llevavem a les tres de la matinada, a les set del mati entravem al bosc, cada dues hores i mitja teniem la cistella plena i a les quatre de la tarda correns cap a casa. Arribavem a les vuit del vespre on ens esperava la mare amb el sopar preparat i la teca per l'any demà. Així durant quatre dies. Vam probar de repetir l'aventura altres anys. Mai va ser igual. Aquella va ser la nostra gran troballa.

Fa uns deu anys vam descobrir el cep, un bolet que li haviem tirat cosses pensant que eren mataparents i que es va començar a apreciar aquí a Catalunya, cosa que a França ja feia molts anys que se'n tornaven bojos. Un bolet molt delicat, de ràpid creixement i que es corca amb facilitat. Un bolet sorprenent per la rapidesa amb què creix i també amb què desapareix.

Una vegada vaig trobar-me marxar el divendres de vacances després d'haver vigilat el bosc sense haver trobat cap indici de bolets i trucar-me el meu pare el dia següent que pujes corrents que ja hi havia la florida de ceps. Vam collir quaranta kilos de ceps cada dia, entre els dos, durant tres dies. Va ploure i van desaparèixer. De tot a res amb setanta dues hores.

Actualment dono més importància a la diversitat i a la qualitat que a la quantitat de bolets que pugui trobar. Començo pel març amb els marçots i acabo per Nadal amb els fredelucs. Faig quatre fotos, les ordeno i m'ho passo bé.

Faig aquest bloc amb la intenció de compartir aquestes fotos. Espero que us agradi.

dimarts, 14 de febrer del 2012

ceps2011 4at dia






Després de tres dies collint ceps, la florida ja donava el tomb. Els ceps petits ja s'havien acabat. No hi havia naixença, mal auguri. Els ceps eren de mida mitjana-gran, començaven a estar corcats i el barret es començava a escaliveiar deixant entreveure la seva carn blanca.
La tarda del dia abans havia estat molt productiva. Amb el meu germà vam collir dues cistelles cadascú de ceps preciosos. Sortien literalment de sota les pedres, ceps guapos com el puny, a ple sol, a més de trenta graus, en un penjat que no havia estat mai.
De vegades va bé anar acompanyat. Gràcies al meu germà vam trobar aquest penjat, que jo, després de vint anys no havia estat capaç de trobar.
Recordo que pujava penjat amunt, poc a poc, amb la cistella plena i sento el meu germà que em crida. Arribo a la seva alçada i m'ensenya una paret de pedra seca de poc més d'un metre d'alçada i uns cinc metres d'amplada. Al peu de la paret hi havia deu o dotze ceps guapos, fins i tot, a mitja paret, d'entremig de les pedres, sortien ceps. Pujem la paret... més que paret, un muro de contenció, perquè el meu germà diu:
- mira, una carbonera.
Un pla enmig del penjat d'uns vint-i-cinc metres cuadrats, net, pelat i ple de ceps en tot el seu perímetre. Aixequem la vista i... a trenta metres un altre carbonera. Només en aquest tros de bosc vam omplir una cistella de ceps, i, a més a més, vam descobrir dues possibles murgoleres. Va ser una tarda molt maca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada