RECORDS

Els bolets són la meva passió. Suposo que ho porto a la sang. El meu pare de petit ja en collia. Sempre explica aquella juguesca que van fer quan tenien tretze o catorze anys amb un home del poble. El meu pare i el seu germa tenien que trobar una cistella de pinetells. El petit problema és que ho havien de fer de nit.Van guanyar cinquanta pessetes.

La passió boletaire va començar als vint anys, on, després de passar una adolescència marevellosa vaig començar a donar molta importància als bolets i el que comporta.

LLevar-me a la matinada de fosc, marxar amb el pare que ja havia preparat els entrepans, conduir durant una, dues o tres hores per arribar a punta de clar al "lloc", on, haviem decidit anar la nit abans, deixant-nos guiar per l'instint i l'experiència de molts anys de grans troballes i grans desenganys.

Tinc 37 anys, el pare se m'ha fet gran, el temps de les grans troballes s'ha acabat però la passió continua viva. He passat una etapa de la vida.

Ara el meu pare ensenya el seu net i jo hi vaig amb la dona, amics i familiars. Al capvespre ens reunim a casa els pares, els triem, comentem la jugada i el pare ens segueix ensenyant.

Fa vint anys costava poc omplir la cistella, ens dedicavem a collir pinetells i rovellons...també colliem la llanega, la llengua bovina, el fredeluc i pocs bolets més. Colliem els bolets prop de casa, no soliem fer més d'una hora de viatge però a base d'anys i desenganys acabavem collint bolets al pais veí i a la comunitat veina

Recordo una vegada, fa uns quinze anys, a mitjans d'octubre que durant quatre dies seguits vam trobar seixanta kilos de pinenques cada dia entre els dos. Ens llevavem a les tres de la matinada, a les set del mati entravem al bosc, cada dues hores i mitja teniem la cistella plena i a les quatre de la tarda correns cap a casa. Arribavem a les vuit del vespre on ens esperava la mare amb el sopar preparat i la teca per l'any demà. Així durant quatre dies. Vam probar de repetir l'aventura altres anys. Mai va ser igual. Aquella va ser la nostra gran troballa.

Fa uns deu anys vam descobrir el cep, un bolet que li haviem tirat cosses pensant que eren mataparents i que es va començar a apreciar aquí a Catalunya, cosa que a França ja feia molts anys que se'n tornaven bojos. Un bolet molt delicat, de ràpid creixement i que es corca amb facilitat. Un bolet sorprenent per la rapidesa amb què creix i també amb què desapareix.

Una vegada vaig trobar-me marxar el divendres de vacances després d'haver vigilat el bosc sense haver trobat cap indici de bolets i trucar-me el meu pare el dia següent que pujes corrents que ja hi havia la florida de ceps. Vam collir quaranta kilos de ceps cada dia, entre els dos, durant tres dies. Va ploure i van desaparèixer. De tot a res amb setanta dues hores.

Actualment dono més importància a la diversitat i a la qualitat que a la quantitat de bolets que pugui trobar. Començo pel març amb els marçots i acabo per Nadal amb els fredelucs. Faig quatre fotos, les ordeno i m'ho passo bé.

Faig aquest bloc amb la intenció de compartir aquestes fotos. Espero que us agradi.

dilluns, 27 de maig de 2013

ceps2011 2on dia

Doncs si, dret baix i cap a la soleia. L'any demà, a punta de clar, amb dues cistelles, dos bocates i una ampolla d'aigua gran, enfilo el camí cap el pla de baix. Tot baixant pel camí mirava de collir o d'amagar els bolets que veia, tant si eren bons com dolents. Al cap de mitja horeta d'anar baixant arribo al " camp base ". El " camp base " és una vella cabanya de pastor mig enderrocada en la que guardo els trastos fins que marxo. Hi deixo una cistella amb un kilo de ceps que havia collit tot baixant, l'aigua, els bocates i m'en vaig de cacera.
La primera mitja hora la dedico a fer una passada ràpida per les cinc o sis "parceles" en que tinc dividida la muntanya. Un cop tinc localitzats els ceps, començo per on hi ha els més grans.
Haig de dir que aquest any he estat molt de sort. He tingut molt poca competència. La setmana abans de la florida dels ceps hi havia tres boletaires que no es movien del troç. Va començar la florida de ceps i van deixar de venir. Increible, espectacular. Fins i tot vaig haver d'avisar el meu germà perquè jo sol no donava a l'abast.
La qüestió és que eren dos quarts de deu del matí i ja era al camp base amb la cistella plena. Vaig deixar la cistella, esmorzar, descansar una mica i tornar-hi. Recordeu que estava en ple estiu i que la segona part de la collita la faria a més de trenta graus a la sombra. Amb això vull dir que collir ceps no és tant fàcil com sembla. Has de patir, has de suar molt per completar la collita d'una florida de ceps que pot durar cinc o sis dies.
Després d'una bona suada, a la una ja tornava a ser a la cabanya. Vaig descansar, beure, agafar l'altre cistella que tenia guardada i amunt va cap el cotxe. Una pujada que sense pes es fa amb un quart d'hora, carregat, amb dues cistelles fins les nances s'hi està el doble. Vaig carregar-les al cotxe vigilant de que no em veigues ningú i cap a casa, tot xiulant, com si no hagués passat res.