RECORDS

Els bolets són la meva passió. Suposo que ho porto a la sang. El meu pare de petit ja en collia. Sempre explica aquella juguesca que van fer quan tenien tretze o catorze anys amb un home del poble. El meu pare i el seu germa tenien que trobar una cistella de pinetells. El petit problema és que ho havien de fer de nit.Van guanyar cinquanta pessetes.

La passió boletaire va començar als vint anys, on, després de passar una adolescència marevellosa vaig començar a donar molta importància als bolets i el que comporta.

LLevar-me a la matinada de fosc, marxar amb el pare que ja havia preparat els entrepans, conduir durant una, dues o tres hores per arribar a punta de clar al "lloc", on, haviem decidit anar la nit abans, deixant-nos guiar per l'instint i l'experiència de molts anys de grans troballes i grans desenganys.

Tinc 37 anys, el pare se m'ha fet gran, el temps de les grans troballes s'ha acabat però la passió continua viva. He passat una etapa de la vida.

Ara el meu pare ensenya el seu net i jo hi vaig amb la dona, amics i familiars. Al capvespre ens reunim a casa els pares, els triem, comentem la jugada i el pare ens segueix ensenyant.

Fa vint anys costava poc omplir la cistella, ens dedicavem a collir pinetells i rovellons...també colliem la llanega, la llengua bovina, el fredeluc i pocs bolets més. Colliem els bolets prop de casa, no soliem fer més d'una hora de viatge però a base d'anys i desenganys acabavem collint bolets al pais veí i a la comunitat veina

Recordo una vegada, fa uns quinze anys, a mitjans d'octubre que durant quatre dies seguits vam trobar seixanta kilos de pinenques cada dia entre els dos. Ens llevavem a les tres de la matinada, a les set del mati entravem al bosc, cada dues hores i mitja teniem la cistella plena i a les quatre de la tarda correns cap a casa. Arribavem a les vuit del vespre on ens esperava la mare amb el sopar preparat i la teca per l'any demà. Així durant quatre dies. Vam probar de repetir l'aventura altres anys. Mai va ser igual. Aquella va ser la nostra gran troballa.

Fa uns deu anys vam descobrir el cep, un bolet que li haviem tirat cosses pensant que eren mataparents i que es va començar a apreciar aquí a Catalunya, cosa que a França ja feia molts anys que se'n tornaven bojos. Un bolet molt delicat, de ràpid creixement i que es corca amb facilitat. Un bolet sorprenent per la rapidesa amb què creix i també amb què desapareix.

Una vegada vaig trobar-me marxar el divendres de vacances després d'haver vigilat el bosc sense haver trobat cap indici de bolets i trucar-me el meu pare el dia següent que pujes corrents que ja hi havia la florida de ceps. Vam collir quaranta kilos de ceps cada dia, entre els dos, durant tres dies. Va ploure i van desaparèixer. De tot a res amb setanta dues hores.

Actualment dono més importància a la diversitat i a la qualitat que a la quantitat de bolets que pugui trobar. Començo pel març amb els marçots i acabo per Nadal amb els fredelucs. Faig quatre fotos, les ordeno i m'ho passo bé.

Faig aquest bloc amb la intenció de compartir aquestes fotos. Espero que us agradi.

diumenge, 29 d’agost del 2010

UNA DE COCOUS

L'ou de reig...que es pot dir d'ell?. Diu que qui el troba ja comença a ser un bon boletaire i qui li segueix els passos, sap on surt i quan surt és un gran boletaire.
La meva opinio personal és que es magnifica molt aquest tipus de bolet, potser per la seva florida que és molt espectacular, perquè, culinariament, on hi hagi un carpaccio de ceps d'alzina no me'n posin un d' ous de reig.
Dic florida espectacular perquè en una nit surten, esclaten i en 2 dies ja són retjos. Per poder-los trobar has d'estar molt de sort o anar molt sovint al bosc als llocs on es fan, perquè, com tots els bolets, també tenen els seus raconets.
Recordo una vegada, fa uns anys, tornant de buscar ceps amb el meu pare , en plena florida d'ous de reig, vam anar a veure el germà del meu pare, que n'estaven collint, junt amb la seva dona i el seu fill. Aquell dia vaig tenir l'experiència més impresionant sobre el que és collir cocous. Aquell dia vaig flipar, com es diu vulgarment.
Estavem xerrant al costat del camí i de sobte el tiet diu... veus, aquí cada any se n'hi fa un, senyalant el terra amb el bastó. Jo, em miro el terra, me'l miro a ell i dic... pot ser, pot ser...
Ell, clava el bastó al terra, fa palanca i com per art d'encantament surt un cocou preciós i d'una mida considerable.
Amb això vull dir que és un bolet màgic i el boletaire que en sap pot fer màgia amb ell. Tot i així continuo dient que el cep d'alzina és el millor bolet del mon...jajaja.
Apa... a gaudir... fins aviat...











Publicat per a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)