el bloc d'en Jocep: ceps2011 1er dia

RECORDS

Els bolets són la meva passió. Suposo que ho porto a la sang. El meu pare de petit ja en collia. Sempre explica aquella juguesca que van fer quan tenien tretze o catorze anys amb un home del poble. El meu pare i el seu germa tenien que trobar una cistella de pinetells. El petit problema és que ho havien de fer de nit.Van guanyar cinquanta pessetes.

La passió boletaire va començar als vint anys, on, després de passar una adolescència marevellosa vaig començar a donar molta importància als bolets i el que comporta.

LLevar-me a la matinada de fosc, marxar amb el pare que ja havia preparat els entrepans, conduir durant una, dues o tres hores per arribar a punta de clar al "lloc", on, haviem decidit anar la nit abans, deixant-nos guiar per l'instint i l'experiència de molts anys de grans troballes i grans desenganys.

Tinc 37 anys, el pare se m'ha fet gran, el temps de les grans troballes s'ha acabat però la passió continua viva. He passat una etapa de la vida.

Ara el meu pare ensenya el seu net i jo hi vaig amb la dona, amics i familiars. Al capvespre ens reunim a casa els pares, els triem, comentem la jugada i el pare ens segueix ensenyant.

Fa vint anys costava poc omplir la cistella, ens dedicavem a collir pinetells i rovellons...també colliem la llanega, la llengua bovina, el fredeluc i pocs bolets més. Colliem els bolets prop de casa, no soliem fer més d'una hora de viatge però a base d'anys i desenganys acabavem collint bolets al pais veí i a la comunitat veina

Recordo una vegada, fa uns quinze anys, a mitjans d'octubre que durant quatre dies seguits vam trobar seixanta kilos de pinenques cada dia entre els dos. Ens llevavem a les tres de la matinada, a les set del mati entravem al bosc, cada dues hores i mitja teniem la cistella plena i a les quatre de la tarda correns cap a casa. Arribavem a les vuit del vespre on ens esperava la mare amb el sopar preparat i la teca per l'any demà. Així durant quatre dies. Vam probar de repetir l'aventura altres anys. Mai va ser igual. Aquella va ser la nostra gran troballa.

Fa uns deu anys vam descobrir el cep, un bolet que li haviem tirat cosses pensant que eren mataparents i que es va començar a apreciar aquí a Catalunya, cosa que a França ja feia molts anys que se'n tornaven bojos. Un bolet molt delicat, de ràpid creixement i que es corca amb facilitat. Un bolet sorprenent per la rapidesa amb què creix i també amb què desapareix.

Una vegada vaig trobar-me marxar el divendres de vacances després d'haver vigilat el bosc sense haver trobat cap indici de bolets i trucar-me el meu pare el dia següent que pujes corrents que ja hi havia la florida de ceps. Vam collir quaranta kilos de ceps cada dia, entre els dos, durant tres dies. Va ploure i van desaparèixer. De tot a res amb setanta dues hores.

Actualment dono més importància a la diversitat i a la qualitat que a la quantitat de bolets que pugui trobar. Començo pel març amb els marçots i acabo per Nadal amb els fredelucs. Faig quatre fotos, les ordeno i m'ho passo bé.

Faig aquest bloc amb la intenció de compartir aquestes fotos. Espero que us agradi.

divendres, 10 de febrer del 2012

ceps2011 1er dia

I per fi van arribar els ceps. He de donar les gràcies al meu cosí Bartomeu que és el que em va avisar de que ja sortien. Portava dies controlant el terreny. El dijous vaig anar a mirar si sortien. Començaven a sortir algunes llores, poca cosa, vaig pensar, el dilluns tornaré a mirar-ho. El dissabte al matí vaig rebre una trucada. Era el meu cosí, - ja surten- em va dir. Sabeu el que significa aquesta frase despres de dotze mesos esperant aquest moment???. Jo era a França, passant el cap de setmana a casa d'uns parents. No tornava fins el diumenge a la tarda.
Haveu somiat mai amb bolets???. Vaig passar la nit recordant collites d'anys passats, preparant la ruta que faria el dilluns, fent-me preguntes, esperant la resposta. El diumenge a les sis de la tarda arribava a casa. Sabeu on era a les set???
Paro el cotxe a mitja muntanya. Tenia dues hores, a les nou es feia fosc. Vaig muntanya amunt o muntanya avall???. Tiro una moneda a l'aire, toca cap dalt. Algun rossinyol, un parell de ceps vells...aiaiai...malament...baixo cap al cotxe, eren les vuit, em quedava una hora.
Un glop d'aigua i cap avall. Faig el pla de la tieta, anomenat així en honor seu. Un pla que per ceps potser no és gaire bo però per carlets és de lo milloret que hi ha. Bé, en començo a trobar algun, petit, tendre i em dirigeixo cap al pla del mig que és una mica més avall i més cap el bac. Si, però no, es feia fosc, vaig pujant cap al cotxe amb una cistelleta de ceps petits i tendres i amb bones perspectives per l'any demà. Dret baix i al solei.